Menjat el món, superació del TCA. 

No sé per on començar a explicar-ho, recordo veure'm sempre “grandota” des de nena en comparació amb les altres noies. Sempre m'he vist inferior a les altres, no per qualitats personals (les quals no veia ni valorava), sinó per qualitats físiques. M'he sentit lletja i grossa moltes vegades, no acceptava el meu cos, odiava els meus malucs amples, el meu cul gros o les meves cames. No em valorava en absolut, em feia fàstic. Tot això em va fer passar per molts moments desagradables.

Que ha passat? Quan a començat aquest infern? On es la meva vitalitat, les meves ganes de viure, riure? Em perdia moltes sortides amb els meus amics i amigues (dies de festa, de platja, de riures, de ball, de jocs…), perquè no m'agradava el que veia en mi . Sempre hi havia una excusa.

M'obsessionava amb els aliments, mirava el seu etiquetatge de manera obsessiva i si veia que contenia moltes calories, hidrats o greixos, ho acabava deixant anar. Em feia fàstic olorar el menjar i veure el plats plens, podia tirar-me dies sense menjar res, però de què em servia? Si en moments d'ansietat devorava milers i milers de calories i ingeria grams i grams de greixos i hidrats en qüestió de minuts. Després, quan em volia adonar ja era tard, la culpa m'envaïa i acabava vomitant-ho tot al lavabo, en una borsa o en la galleda de les escombraries.

No em sentia feliç ni sentia que a ningú li importés, en definitiva anava per un camí d'autodestrucció en el qual o decidia tirar el fre de mà o la meva vida s'escapava cada vegada que tirés de la cisterna…

Va arribar el dia de voler canviar, de ser conscient per mi mateixa que no podia seguir així. M' estava perdent la vida, la meva vida. Quants moments més m'anava a perdre? Fins que va arribar el dia que vaig veure que no podia seguir així i vaig decidir demanar ajuda als meus pares. Em van portar a un especialista i vaig començar un tractament molt difícil per mi, al principi no volia anar perquè sortia de la consulta pitjor del que entrava, però poc a poc vaig anar aprenent a estimar-me i a superar les meves pors.

Reconec que passar per aquest transtorn és molt dur, mai ho superes del tot, però aprens a viure amb això, deixes d'escoltar les veus en el teu cap, a poc a poc es van apagant i el menjar deixa de ser el centre de la teva vida.

Puc dir que he après a conèixer-me, però sobretot a escoltar-me. Trec  moltíssimes coses positives que m'han fet créixer i que m'han enriquit.